La sonrisa de Leonardo

Tracta de la ciència en relació a altres interpretacions de la realitat com l'art, la religió, les ideologies, la filosofia o la praxi política

Ressegueix la història de la relació entre la ciència i altres discursos no-científics a través de figures com Darwin, Teilhard de Chardin o Stephen Jay Gould
L'autor és Jordi Agustí, investigador ICREA a l'IPHES, que acaba de publicar La sonrisa de Leonardo
Quina realitat biològica rere el somriure de la Gioconda? Quines van ser les claus de l'èxit de Darwin? Qui va ser l'autor del més famós frau de la història de la paleoantropologia? Són la ciència i la religió irreconciliables? Quins són els límits entre ciència i política?
Aquestes són algunes de les qüestions que planteja La sonrisa deLeonardo (RBA), el nou llibre de Jordi Agustí, investigador ICREA i responsable de l'àrea de recerca de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social). La publicació tracta de la relació del científic amb tots aquells altres aspectes del saber que no poden ser catalogats com a ciència. És a dir, de la relació entre la ciència i tot allò que no és ciència però que, d'alguna manera, correspon també a una interpretació de la realitat: l'art, la religió, les ideologies, la filosofia, la praxi política...
Al llarg de 272 pàgines es constata com aquesta relació no ha estat sempre absolutament nítida i clara: constantment un territori ha estat transgredit per un altre, i viceversa. Amb aquesta finalitat ressegueix la història d'aquesta relació entre la ciència i altres discursos no-científics. Ho fa a través d'una sèrie de figures cabdals, com ara Leonardo da Vinci, Charles Darwin, Pierre Teilhard de Chardin, Stephen Jay Gould i altres.
Així, per exemple, hi ha un capítol dedicat a les relacions entre art i ciència, basat en la figura de Leonardo da Vinci, mentre que en altres s'aborden des de diferents perspectives la convivència entre ciència i religió, amb el cas de Pierre Teilhard de Chardin i Miquel Crusafont, dos paleontòlegs que van tractar de fer compatibles les seves creences religioses amb les idees evolucionistes. No ha passat això amb els corrents creacionistes dels últims temps, especialment assentades als Estats Units, un tema, aquest últim, que centra un capítol sencer.
També hi ha lloc per al cas del frau de Piltdown, on la interferència del nacionalisme anglès influenciar sens dubte el desenvolupament d'aquest deplorable episodi de la ciència. Aquest fet és una mostra clara de com certes idees preconcebudes sobre l'evolució humana poden trastocar el desenvolupament d'una disciplina científica i, fins i tot, frenar el seu avanç en la direcció correcta.
Al revés, també demostra que, a diferència d'altres formes de saber, l'evidència empírica, és a dir, la realitat, tard o d'hora deixa les coses al seu lloc, i que en ciència, a la curta o a la llarga, no pot es donar gat per llebre.