L’arqueòleg i el futur

L’arqueòleg i el futur, un llibre perquè gent com el meu fill puguin tenir un record de què pensem abans d’ensorrar-nos com a espècie

Quan això passi, hi ha una alta probabilitat, si tenim la memòria del sistema, podrem incorporar elements que ja hem raonat i en sortir-nos millor

És un text aristotèlic, però que també està escrit amb el cor, perquè aquest també pensa

Soc un pare primerenc i tardà. En realitat, soc un pare avi. Jo no havia volgut tenir mai fills. Després quan et fas gran veus les vegades que t’has equivocat a la vida. A la meva generació pensàvem que hi havia molta gent al planeta, que hi havia moltes necessitats i que no feia falta aquest sentiment de la reproducció per continuar vivint. Però en un moment determinat vaig conèixer una noia, em vaig enamorar, ens vam separar amb la meva dona, una gran amiga, que ho és encara, i aquesta nova persona em va plantejar el tema de que es volia reproduir perquè era jove. Això em va fer pensar molt sobre quin sentit tenia la reproducció per a les societats, i de fet em va costar molt prendre la decisió. Ara, però, després de l’experiència, si m’hi hagués negat, m’hagués penedit.

Així va ser com va sorgir l’Olopte. Li vam posar el nom d’un poble de la Cerdanya, perquè jo volia que el meu fill tingués un nom molt especial. De fet és l’únic Olopte que hi ha al món, que jo sàpiga, el poble i ell.

De la lògica al sentiment

Ara publico el llibre L’arqueòleg i el futur (Ara Llibres) adreçat a la seva generació. En el fons, probablement aquest volum sigui una excusa per apropar-nos a la vida de les persones que ens hem dedicat direccionalment només a fer una cosa i que hem construït un esquema mental de les situacions molt racional i lògic, però que quan tens un fill canvia i entra un altre tipus de pensar lligat a com transmetre la teva experiència, els sentiments, etc. És un llibre aristotèlic, però que també està escrit amb el cor, perquè el cor també pensa.

En tot cas, vivim en una gran complexitat. La nostra espècie camina per un precipici, en qualsevol moment caurem, hi ha una probabilitat alta, i almenys quan això passi, els qui quedin vius que puguin tenir un record del que pensem abans d’ensorrar-nos, perquè una vegada has caigut, si tens la memòria del sistema, pots incorporar elements que ja has raonat, però si has de començar a pensar quan has caigut, malament, perquè la trompada t’impedeix cavil·lar.

Així faig una sèrie de reflexions amb l’objectiu de que l’Olopte entengui que el seu pare té consciència crítica. No són consells, si no que li explico conceptes i idees que a mi m’han motivat, i li comento el perquè en ocasions he pres determinades decisions, o les meves vivències i punts de vista personals sobre diferents conceptes. En aquesta línia li parlo del perquè soc comunista, quin sentit té la família i la seva diversitat (no la tradicional), la ciència, l’amistat, el sexe, li exposo per què estic molt de temps fora de casa i li insto a que converteixi la lluita contra la pobresa en un objectiu de la seva vida. També em refereixo a la consciència operativa, la integració de la diversitat, el progrés conscient, l’evolució responsable...

Són conceptes d’una nova forma d’entendre el món, en un moment en què la revolució cientificotècnica ha incrementat la sociabilitat com no havia passat mai. Ara, quan estem hipercomunicats, hiperinformats... ens falta aplicar el sentit crític perquè tota aquesta massa de coneixement es transformi en pensament i generacions com la de l’Olopte avancin en la consciència crítica d’espècie.