El Cavet Cambrils (Tarragona) 7500- 6000 BP Neolític Antic Holocè Jaciment en cova
El jaciment del Cavet es troba al nucli urbà de Cambrils, en una àrea delimitada al nord pel camí de Vilafortuny, a l’oest pel barranc del Regueral i a l’est per la riera de Riudoms.
La posssible existència d’un jaciment a la zona es coneixia des dels anys 50, però va ser amb les diferents intervencions amb caràcter d’urgència degut a la urbanització de la zona que s’hi realitzaren a finals dels anys 90 , quan es constatà la presència d’un nombre important d’estructures excavades en el subsòl. L’excavació de part d’aquestes permeté interpretar-les, de manera genèrica, com a sitges pertanyents al període neolític i ibèric.
L’any 2005, en el marc d’un conveni sigant entre l’Ajuntament de Cambrils i l’IPHES, s’inicien les intervencions arqueològiques periòdiques en el jaciment amb caràcter preventiu, esdevenint l’any 2007 programat degut a la inclusió del jaciment en el projecte de recerca ” Evolució paleoambiental i poblament prehistòrica a les valls dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona”.
La intervenció arqueològica s’ha centrat en l’anomenat sector II del jaciment, on s’hi localitzaren 16 possibles estructures excavades de les que, fins al moment, se n’han intervingut 12.
Els resultats de l’excavació permeten inferir la utilització de la major part de les estructures com a sitges per a l’emmagatzematge de productes agrícoles que, una vegada perden la seva funció original, són emprades per a dipositar-hi les deixalles domèstiques. Així, el rebliment de les sitges ha proporcionat material arqueològic divers: indústria lítica, malacofauna marina i terrestre, carbons i ceràmica. Una datació radiocarbònica efectuada sobre una mostra de carbó vegetal obtinguda de l’interior d’una de les estructures evidenciaria l’existència d’ocupacions al jaciment al voltant dels 6600 anys B.P., constituint una de les referències més antigues pel neolític de la costa mediterrània de la Península Ibèrica.
Aquestes ocupacions però es dilatarien en el temps com es desprèn de la presència, en altres sitges, de materials ceràmics atribuits a moments més avançats del neolític antic i al període ibèric, testimoniant una continuitat en l’ocupació d’aquest espai amb la mateixa finalitat.
Coves del Toll (Cova del Toll i Cova de les Toixoneres) Moià (Barcelona) 100.000- 40.000 BP Paleolític Mig Plistocé Superior Jaciment en cova
Tant la Cova del Toll com la de les Toixoneres presenten un conjunt faunístic rellevant que ha estat atribuït cronològicament a les darreries del Pleistocè mitjà i a la primera meitat del superior. Els estudis realitzats suggereixen que es tracta de caus de carnívors, principalment hienes i ossos.
Coves del Toll (Moià, Bages)
La localització de restes de grans carnívors aparentment associats a evidències de grups d’homínids en les coves amb reompliment Plistocè és força freqüent. Aquest fenomen ha generat un dels debats més apassionants de la literatura científica actual que fa referència a les relacions establertes entre ambdós agents. Mentre alguns autors defensen una postura de competència ecològica, no únicament per l’espai sinó també per l’alimentació, altres consideren que només es tracta d’un problema arqueològic conseqüència de les condicions de formació dels jaciments.
Un dels problemes més importants amb el que es troba aquesta discussió és la manca de dades empíriques reals. Molts dels jaciments emprats per a l’anàlisi del problema fa temps que han estat excavats i en molts casos no ofereixen els criteris interpretatius bàsics: manca de dades estratigràfiques, microespaials, etc. Per altra banda, les intervencions més recents s’han efectuat en contexts exclusivament antròpics o en llocs on les condicions de sedimentació no permeten tractar el problema amb garanties suficients d’èxit (jaciments a l’aire lliure, manca de treballs arqueoestratigràfics i zooarqueològics en cova, etc.). Des d’aquest punt de vista, les cavitats situades a prop del Torrent Mal adquireixen una importància capital.
Tant la Cova del Toll com la de les Toixoneres presenten un conjunt faunístic rellevant que ha estat atribuït cronològicament a les darreries del Pleistocè mitjà i a la primera meitat del superior. Els estudis realitzats suggereixen que es tracta de caus de carnívors, principalment hienes i ossos.
La presència humana en ambdues coves durant el Plistocè és mínima, doncs fins al moment només s’ha recuperat un conjunt poc nombrós d’indústria lítica atribuïda al Musterià que hipotèticament prové de la Cova de les Toixoneres. D’aquesta manera, és possible intentar caracteritzar el comportament d’aquests grans predadors en el nostre entorn i comparar-lo amb el dels neandertals en contexts similars com el de l’Abric Romaní (capellades, Anoia), on la presència de carnívors és molt escassa.
Objectius:
1. Establir, des del punt de vista arqueològic, les característiques bàsiques dels caus de carnívors per a distingir-les dels campaments amb evidències d’ocupació antròpica. La disciplina que es dedica a aquest tipus d’investigacions és la zooarqueologia, en la mesura que s’ocupa de les relacions entre homínids i animals a través de l’estudi dels conjunts ossis. Aquesta disciplina permetrà avaluar el temps d’accès a les preses, la modalitat de transport i el tipus de consum efectuat pels diferents predadors.
2. Realitzar un treball de tipus paleontològic per a establir les característiques físiques i l’estadi evolutiu. D’aquesta manera serà possible situar els jaciments en un context bioestratigràfic general i posar-los en relació amb un marc cronològic d’àmbit europeu
3. Identificar les principals característiques de l’entorn dels enclavaments. Disciplines com la palinologia, la geologia estructural, la sedimentologia, la geomorfologia o la geoarqueologia entre d’altres, són fonamentals per a establir els caràcters paleoecològics de l’entorn inmediat.
4. Identificar els indicis de la presència humana i caracteritzar-ne les activitats a partir de les dades obtingudes de l’estudi de la tecnologia lítica, la funcionalitat de les eines, la descripció de possibles fogars i la distribució espacial de les restes arqueològiques.
Activitats relacionades:
1. Excavació arqueològica anual.
2. Realització del workshop “50è aniversari de l’obertura de la Galeria Sud de la Cova del Toll, Moià, (Bages, Barcelona)” els dies 28 i 29 d’octubre de 2004.
3. Conferències divulgatives a la zona amb la finalitat de donar a conèixer el projecte científic que s’està duent a terme.
4. Revisió i recuperació, sempre que sigui possible, dels materials que formen part de les coleccions antigues amb un objetiu doble:
5. conèixer-ne la procedència i, en conseqüència, dotar-los d’un marc contextual que permeti reestructurar el seu valor científic i,
6. localitzar on s’ubica el dipòsit actual.
7. Jornades de portes obertes per adifondre el treball arqueològic que s’efectua durant els treballs de camp.
Publicacions:
Bergadà, M. M. and D. Serrat (2001): “Seqüència sedimentària i paleoambiental de la Cova del Toll (Moià): darreres aportacions”. Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès, 24: 8-22.
El Camp dels Ninots Caldes de Malavella (Girona) 3.500.000- 3.100.000 BP Pliocè Tardà Jaciment a l’aire lliure
El Camp dels Ninots està situat a l’extrem oest del terme municipal de Caldes de Malavella. El seu nom és degut a les silicificacions, en concret d’òpal (SiO2nH2O), que al créixer generen formes arronyonades diverses, anomenades menilites, conegudes popularment com a ninots.
El jaciment del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella és un volcà d’explosió freatomagmàtic d’edat pliocena en el qual posteriorment s’hi va formar un llac. Aquesta mena d’estructures volcàniques reben el nom de maar. Les particulars condicions geològiques, corresponents a una sedimentació lacustre, el fan ideal per a la preservació de fòssils. L’aparició d’esquelets complerts i en connexió anatòmica fan que el jaciment sigui considerat, segons el terme alemany, un Konservat-Lagerstätte.
Els treballs arqueopaleontològics que s’estan duent a terme estan posant al descobert noves dades per a la investigació paleontològica internacional. El projecte de recerca està dirigit per Jordi Agustí, Gerard Campeny i Bruno Gómez de Soler de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Tot i que el projecte d’investigació es va iniciar l’any 2003, els resultats obtinguts són extraordinaris. La gran quantitat de fòssils recuperats fins ara, en una superfície que ocupa aproximadament 250.000 m2, fa d’aquest jaciment un indret indispensable per a conèixer els darrers 3 milions d’anys de la nostra història.
La particular geologia del jaciment ha afavorit la conservació de restes animals i vegetals en un estat excepcional. El conjunt de fòssils recuperats al Camp dels Ninots proporciona dades directes referents a l’entorn biològic i climàtic del nord-est peninsular durant el Pliocè i permet contraposar-les als canvis climàtics produïts a Europa en els darrers 3 milions d’anys.
El llac que s’hi va formar al Camp dels Ninots oferia unes condicions òptimes per a la instauració de tot un seguit de dinàmiques ecològiques. Els animals que morien al voltant quedaven submergits per les aigües i els seus cossos acabaven dipositats al fons del llac. Les característiques d’aquestes aigües, carregades de minerals, van ser les que van crear les condicions òptimes per a l’excel·lent conservació dels esquelets que s’han descobert.
La recerca que es desenvolupa agrupa disciplines molt diverses (geologia, paleontologia, arqueologia, botànica, etc.). La interrelació de les dades obtingudes ajuda a entendre les dinàmiques des d’un punt de vista global. D’aquesta manera podem conèixer un moment concret en la història de la vida i de la Terra, en el qual un seguit d’animals i de plantes van desaparèixer fruit d’un canvi climàtic.
La fauna recuperada està formada per macrovertebrats, quelonies, amfibis, peixos i rosegadors. Els macrovertebrats estan representats per tapirs, de l’espècie Tapirus arvernensis, bòvids de l’espècie Alephis tigneresi i rinoceronts de l’espècie Stephanorhinus jeanvireti. Les tortugues estan representades per l’espècie Mauremys leporsa. El conjunt fòssil es completa amb els amfibis formats per ofegabous (cf. Pleurodeles sp.), tritons palmats ( Lissotriton aff. helveticus) i granotes verdes (Pelophylax cf. perezi), els peixos d’aigua dolça del grup dels ciprínids (cf. Leuciscus) i restes aïllades del rosegador Apodemus atavus.Tota aquesta fauna permet estudiar i explicar com eraaquest entorn i quines eren les relacions que es van establir entre les diverses espècies animals.
Tant la coexistència de l’espècie Stephanorhinus jeanvireti amb l’espècie Alephis tigneresi, com les dades paleomagnètiques obtingues de tota la seqüència estratigràfica del maar, dona una polaritat normal (Gauss) per tota la seqüència amb dos canvis invers (Kaena i Mammoth) que ens situaria el jaciment sobre els 3,1 Ma, prop de la transició entre MN15 i MN16.
La flora és molt abundant i s’ha recuperat a partir de macrorestes vegetals en forma d’empremtes de fulles, fruits i troncs en les argiles lacustres i de les restes pol·líniques capturades en el sediment. Aquestes dades ens informen d’un paisatge i clima de tipus subtropical, amb abundància de les laurisilves (boscos de llores).
Fins ara, els estudis realitzats sobre les macrorestes vegetals (empremtes de fulles, fruits, troncs, etc.) han permès reconstruir amb detall el paisatge dominant d’aquest entorn des del moment que es va formar el llac fins que aquest es va assecar i es va omplir del tot de sediment. Actualment, es compta ja amb milers d’empremtes vegetals de les espècies que hi havien habitat que ens descriu diverses línies de vegetació de l’entorn immediat del llac. D’aquesta manera, s’han documentat plantes aquàtiques que devien conformar denses praderies subaquàtiques, entre les quals s’han recuperat exemplars del gènere Cabomba, típics de regions tropicals, i del gènere Ranunculus, àmpliament distribuït en la geografia de la península ibèrica. També s’ha registrat una gran quantitat de plantes amfíbies, que vivien submergides en zones poc profundes i someres. Aquest és el cas de les bogues, de les canyes i dels esparganis, que tenen les arrels i els rizomes submergits en l’aigua, i les tiges, les fulles i les inflorescències, emergides. A les vores d’aquestes zones pantanoses es va desenvolupar un bosc de ribera, constituït fonamentalment per verns, si bé s’han documentat altres espècies vegetals, com ara els pollancres, els salzes, els plataners, etc. Lluny de les aigües del llac i darrere dels boscos de ribera hi havia les laurisilves. Semblantment al que s’esdevé actualment als boscos de llorers del sud de la Xina i del Japó, a més de lauràcies, aquests boscos pliocènics contenien alzines subtropicals, grèvols i alguns arbres caducifolis, com ara els noguers.
En definitiva, els treballs sistemàtics d’excavació en el jaciment del Camp dels Ninots estan posant al descobert un autèntic tresor per a la paleontologia i la paleobotànica internacional. La gran quantitat i variabilitat del registre recuperat amb una excel·lent estat de conservació ben mereix l’adjectiu de Konservat-Lagerstätte. La seva excepcionalitat no només ofereix una oportunitat única per estudiar l’ecosistema del nostre entorn durant el Pliocè, sinó que ens proporciona unes dades paleoambientals que ens ajudaran a entendre les dinàmiques climàtiques que s’han vingut desenvolupant fins els nostres dies.
Publicacions
JIMÉNEZ-MORENO, G., BURJACHS, F., EXPÓSITO, I., OMS, O., CARRANCHO, Á., VILLALAÍN, J.J., AGUSTÍ, J., CAMPENY, G., GÓMEZ DE SOLER, B., VAN DER MADE, J. (2013). Late Pliocene vegetation and orbital-scale climate changes from the western Mediterranean area, Global and Planetary Change, doi: 10.1016/j.gloolacha.2013.05.012
GÓMEZ DE SOLER, B., CAMPENY, G., VAN DER MADE, J., OMS, O., AGUSTÍ, J., SALA, R., BLAIN, H-A., BURJACHS, F., CLAUDE, J., GARCÍA S., RIBA, D., ROSILLO, R. (2012). A new key locality for the Pliocene vertebrate record of Europe: the Camp dels Ninots maar (NE Spain). Geologica Acta, vol. 10, nº2, Barcelona, pp. 1-17. DOI: 10.1344/105.000001702.
GÓMEZ DE SOLER, B, CAMPENY, G., OMS, O., ROSILLO R., DÍAZ, A., RIBA, D., ROUBACH, S., ASRYAN, L., GARCÍA, S., DE LOMBER HERMIDA, A. (2012). El Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, la Selva): un jaciment del Paleolític superior a l’aire lliure. Excavacions del bienni 2010-2011. XI Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. Girona, pp. 29-36.
CAMPENY, G., GÓMEZ DE SOLER, B., VAN DER MADE, J., OMS, O., BLAIN, H.A., BARRÓN, E., AGUSTÍ, J., ROUBACH, S. (2012). El pliocè en el maar del Camp dels Ninots. Intervencions en el bienni 2010 i 2011. XI Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. Girona, pp. 13-21.
CARRANCHO, A., VILLALAÍN, J.J., GÓMEZ DE SOLER, B., CAMPENY, G., OMS, O., AGUSTÍ, J., VAN DER MADE, J., BLAIN, H.A., BURJACHS, F., JIMÉNEZ-MORENO, G., EXPÓSITO, I., BARRÓN, E. (2012). Estudio paleomagnético preliminar de una sucesión lacustre pliocena en la Depresión de la Selva (Cordilleras Costero Catalanas, NE Península Ibérica). Geotemas 13, 4 pp.
CAMPENY VALL-LLOSERA, G. & GÓMEZ DE SOLER, B. (Eds.) (2010). El Camp dels Ninots. Rastres de l’Evolució. Editat per Ajuntament de Caldes de Malavella i l’IPHES. Caldes de Malavella, p. 200.
GÓMEZ DE SOLER, B., CAMPENY, G., OMS, O., GARCÍA, S., RIBA, D., ROSILLO, R., SALA, R. (2008). El Camp dels Ninots. Intervencions arqueopaleontològiques del 2006 i 2007 (Caldes de Malavella, la Selva). IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. L’Escala, pp 13-23.
GARCÍA, S., CAMPENY, G., GÓMEZ DE SOLER, B., RIBA, D. (2007). Aportaciones preliminares al registro paleontológico de la depresión de la Selva: el yacimiento del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, Girona). En: Almécijar, S; Casanovas-Vilar, I.; Furió, M.; Marmi, J.; Vila, B. (Eds.). Actas del III Encuentro de Jóvenes Investigadores en Paleontología. Sant Corneli, Cercs, pp. 69-82.
GÓMEZ DE SOLER, B., CAMPENY, G., GARCÍA, S., RIBA, D., ROSILLO, R. (2006). Excavacions durant el bienni 2004-2005 al jaciment del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, Girona). VIII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. Roses, pp. 17-24.
CAMPENY, G., GÓMEZ DE SOLER, B., GARCÍA, S., RIBA, D.. SALA, R. (2005). Resultados preliminares del yacimiento arqueopaleontológico del Camp dels Ninots (La Selva, Girona). IV Congreso de Arqueología Peninsular. Universidade do Algavre. Faro (Portugal), pp. 119-128.
CAMPENY, G., GARCÍA, S., RIBA, D., GÓMEZ DE SOLER, B., SALA, R. (2005). Noves aportacions del jaciment arqueopaleontològic del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, La Selva). Quadern de treball de l’Associació Arqueològica de Girona, nº13. Girona, pp. 69-89.
CAMPENY, G., GÓMEZ DE SOLER, B., GARCÍA, S., RIBA, D., SALA, R. (2004). Una aproximació al jaciment arqueopaleontològic del Camp dels Ninots (Caldes de Malavella, Girona). VII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. La Bisbal d’Empordà, pp. 49-52.
Ubicació: Cancelo (Triacastela, Lugo) Cronologia: Paleolític Mitjà Directors: Xose-Pedro Rodríguez i Arturo de Lombera
El jaciment de Cova Eiros es troba a Cancelo (Triacastela, Lugo). L’entrada de la cova està en el vessant NNW del Monte Penedo, a la Serra do Ouribio, a 780 metres d’altitud. La cova és de 104 metres de llarg, amb una boca que actualment mesura 2 metres d’alt per 3,5 metres d’ample. A la fi de 1980, diverses excavacions en les seccions centrals i finals de la cova, van trobar 4.000 ossos d’almenys 43 óssos. Basant-se en aquestes troballes, Cova Eiros es va convertir en un dels llocs més importants de la Península Ibèrica per restes de l’Ursus spelaeus. El 1993, la primera excavació arqueològica a Cova Eirós era un pou de prova de 1m2 a l’entrada de la cova, al qual es van identificar cinc nivells arqueològics inicialment atribuïts al Paleolític mitjà i superior. Arran d’aquests informes, el 2008 es va iniciar una nova etapa en l’exploració de les ocupacions de Cova Eirós.
Com a conseqüència d’aquestes noves excavacions, dos nivells atribuïts al Paleolític Mitjà (nivells 3 i 4) s’han identificat en la part inferior de la seqüència. Aquests conjunts lítics del Paleolític Mitjà es caracteritzen per l’ús de quars. Les característiques del conjunt lític del Nivell 3 suggereixen una utilització diferenciada dels recursos lítics, que es defineix sobretot per la obtenció del mètode Levallois i l’ús de mètodes més expeditius amb quars. L’anàlisi funcional d’aquest conjunt ha identificat les activitats relacionades amb la caça (puntes de llança). Les agrupacions d’animals dels nivells del Paleolític Mitjà es caracteritza per un alt percentatge de fragmentació. Alguns ossos mostren clares marques de tall i fractures, assenyalant el factor antròpic com l’agent principal en les activitats relacionades (carnisseria, pelat i accés a la medul·la òssia). Hi ha un datació OSL per al nivell 3: 84.807 ± 4919 BP.
Els nivells 1, 2 i B s’han atribuït al Paleolític Superior. El nivell 2 conté un alt percentatge de la indústria de quars de mida petita. Tot i que el tipus de matèria primera i el gran nombre de fragments de talla dificulten una definició tecno-tipològica precisa, certs canvis en les estratègies de subministrament -amb l’aparició de petites quantitats de cristall de roca i flint- i la presència d’elements de cristall de roca a aquest conjunt que s’atribueixi al Paleolític superior inicial. Datacions d’AMS C14 (31.690 ± 240 BP) situen a aquestes ocupacions al Aurinyacià. El registre faunístic inclou Cervus elaphus i Capreolus capreolus i una representació notable de carnívors. Les restes de fauna mostren un alt nivell de fragmentació i algunes tenen marques de tall.
La part superior de nivell 1 va ser datat per OSL amb uns 17,000 anys BP. El conjunt lític d’aquest nivell es caracteritza per l’ús de quars, mentre que el sílex i el cristall de roca tenen una major representació en comparació amb els nivells antics, paral·lelament a un augment del component foliaci. Les datacions disponibles atribueixen aquest nivell al final del Gravetià. Quant al conjunt faunístic, Rupicapra rupicapra i Cervus elaphus encara predominen entre les espècies herbívores, però hi ha una disminució significativa en els carnívors respecte als nivells anteriors.
El conjunt lític de Nivell B mostra una clara especialització, amb un alt percentatge (40,6%) de cristall de roca, només superada pel quars. Hi ha dos cadenes operatives diferents en les estratègies de reducció: la producció d’escates en quars i quarsita i, en menor mesura, tècniques bipolars; i per altra banda, la producció especialitzada en l’explotació dels prismes de cristall de roca. Les restes de fauna són bastant escassos, possiblement a causa del component més orgànic del sediment. La datació per radiocarboni situa el nivell al final del Magdalenià (C14 AMS: 12.060 ± 50 BP).
Mentre que la majoria de les ocupacions identificades en el lloc s’han atribuït a diversos períodes en el Paleolític Mitjà i Superior, també hi ha evidència d’ús d’aquesta cova en períodes subsegüents. En la prehistòria recent, va ser utilitzat com a lloc d’enterrament, a jutjar pel material de ceràmica campaniforme recuperat a l’entrada, i les restes humanes trobades a l’interior de la cova, que daten de l’Edat del Bronze (3151 ± 31 BP).
D’altra banda, el 2011 diverses pintures i gravats van ser descoberts dins Cova Eirós, es el primer art rupestre paleolític detectat al nord-oest de la Península Ibèrica. Onze panells decorats han estat identificats fins ara. Una de les característiques de la sèrie -també una restricció pel estudi- és el mal estat de les imatges a causa del fort rentat de les pintures i també la gran quantitat de graffitis recents que han afectat molts dels motius.
Per resumir, Cova Eirós conté la seqüència estratigràfica més completa disponible per a l’estudi del Paleolític mitjà i superior a Galícia. Ens permet una comparació directa de l’evolució de les tecnologies, estratègies de subsistència, l’adaptació i explotació del territori entre els neandertals i els Homo sapiens del nord-oest de la Península Ibèrica. Cova Eirós és un punt de referència en la reconstrucció de l’evolució de l’estatge de serres orientals de Galícia i la relació amb els assentaments i refugis a l’aire lliure en les regions del nord-oest de la Península Ibèrica.
Abric Romaní Capellades (Barcelona) 70.000- 40.000 BP Paleolític Mig Plistocè Superior Jaciment en cova (abric)
L’Abric Romaní és el dipòsit més excavat de la Cinglera del Capelló. L’abric es troba al nord de la Cinglera i té una exposició solar NE. La seva estratigrafia té més de 20 metres i no coneixem encara la seva fi. Té unes 27 capes arqueològiques. L’interval cronològic de la secció estratigràfica és el de 40 a 70 Ka determinat per les sèries de l’Urani i dates radiocarbòniques.
Les primeres excavacions comencen el 1909, però el gruix de la informació de què actualment disposem és la generada per la intervenció multidisciplinar iniciada el 1983. Primer pel CRPES de Girona i, a partir del 1989, per la Universitat Rovira i Virgili.
Les anàlisis pol•líniques han dividit l’estratigrafia en 5 fases amb canvis climàtics abruptes característics de l’estadi isotòpic 3. El taxó dominant és Pinus sylvestris. La primera fase, entre 70-60 Ka, està caracteritzada pel bosc termòfil; hi ha episodis de canvis ràpids d’ambients d’estepa. La segona fase de 66-57 Ka té condicions ombrotèrmiques humides i fredes amb canvis ambientals abruptes. La tercera fase, entre 57-50 Ka, està caracteritzada per oscil•lacions climàtiques. Hi ha un breu període d’humitat i increment de la humitat. La quarta fase de 50 a 46 Ka té unes condicions seques i fredes, amb taxons com Asteraceae, Poaceae and Artemisia. La darrera fase, entre 46-40Ka, és un període de bosc termòfil on Pinus sylvestris domina i on també hi ha altres taxons com Quercus, Olea, Phillyera, Pistacia, Ericaceae.
Hi ha bastantes capes arqueològiques que tenen un interessant registre de macrorestes de fusta pseudomorfitzats per l’acreció travertínica o carbonitzats pels focs fets durant les ocupacions humanes (a la imatge detall d’un pseudomorf localitzat al nivell O). Algunes d’aquestes restes han estat interpretades com artefactes. Alguns dels més recents han estat interpretats com a restes d’habitacions o construccions efímeres. L’antracologia dels carbons de les llars, i els dipòsits associats, i també d’alguns dels artefactes de fusta carbonitzats ha determinat el taxó Pinus sylvestris.
El registre faunístic té dos taxons principals en tots els nivells arqueològics Cervus elaphus i Equus caballus. Les espècies Bos sp., Rhinocerotidae sp., Elephas sp., Capra pyrenica, Sus scrofa i Rupicapra rupicapra, també hi són presents. La presència de carnívors és marginal.
El sílex és la roca més utilitzada per fer eines en tots els nivell arqueològics. Hi ha també eines fetes amb calcària i quars. La tecnologia d’aquestes eines és l’habitual dels grups del Paleolític Mig. L’explotació discoïdal és dominant, tot i que en ocasions hi ha nuclis que presenten superfícies jerarquitzades característiques del mètode levallois. Els denticulats són els artefactes retocats dominants, amb valors que arriben al 90 %. Els estudis funcionals d’aquests artefactes suggereixen diferents activitats relacionades amb el treball de la pell i el processament de la biomassa dels animals.
L’excavació de l’Abric Romaní en una extensió propera als 200 metres ha contribuït de manera decisiva a l’excavació d’estructures arqueològiques fetes per les poblacions arcaiques europees. Els fogars a l’abric Romaní són molt abundants. Hi ha similituds amb els fogars fets per les poblacions arcaiques del Pròxim Orient. La documentació dels fogars de l’Abric Romaní és multiescalar ja que pretén ser la forma d’organitzar la reconstrucció paleoetongràfica de les ocupacions humanes. Aquesta interpretació es recolza amb la documentació planimètrica de l’excavació i continua al laboratori amb l’anàlisi de les activitats antròpiques registrades entorn els fogars.
La interpretació funcional que fem dels fogars de l’abric Romaní és molt similar a la dels treballs etnoarqueològics. Una altra qüestió és la senzillesa de les seves característiques constructives: n’hi ha molts de morfologia plana, però també n’hi ha amb pedres, amb pseudomorfs de fusta, amb clots, dins de cubeta amb pedres calcinades i sense. Aquestes altres formes de construir fogars han estat idealment atribuïdes a la capacitat de l’home modern.
Una classificació de fogars de l’Abric Romaní pot ser resumida gràcies a la informació del seu anàlisis espacial, de les cadenes operatives determinades en les acumulacions d’artefactes i ossos entorn els fogars i de l’anàlisi de fàcies i microfàcies de la sedimentació antròpica. Aquesta classificació està basada en els fogars ben conservats.
Per una banda fogars petits en àrees buides d’artefactes. El diàmetre del foc es més petit de 0.5 metres. La secció del fogar mostra llentions amb soles rubefactades de 0.2 m. de llargària. L’estrat carbonós del fogar és menor de 1 cm. El gruix de la rubefacció en el substrat pot arribar a ser tant gran de 7 cm. Hi ha poca dispersió de les fàcies de combustió. Aquestes observacions suggereixen que aquests fogars són de llum i calor. Sovint, però no exclusivament, els trobem vora la paret de l’abric. En alguns nivells arqueològics hem observat o demostrat que hi ha una regularitat d’un metre entre fogars que recolza l’analogia etnoarqueològica de zones de repòs i descans d’habitacions en abrics.
Per l’altra fogars grans amb artefactes de diàmetres més grans de 0.5 metres. La secció del foc mostra llentions amb soles rubefactades de 0.2 m. de llargària. L’espessor de l’estrat carbonós pot ser tan gran com 10 cm. El gruix de l’estrat rubefactats és menor de 5 cm. La dispersió del fogar pot estar molt a poc desenvolupada. La interpretació d’aquestes estructures de combustió és doble d’acord amb la durada de les ocupacions. En general es possible fer l’analogia amb els fogars externs etnoarqueològics amb una zona drop i una zona toss. Són fogars que defineixen els espais domèstics de grups humans amb diferent grau de mobilitat. Hi ha fogars d’aquest tipus documentats en ocupacions curtes (vivacs del nivell i) o en ocupacions llargues (campaments del nivell J). En els fogars d’ocupacions llargues hem detectat possibles efectes de selecció dels artefactes vora els fogars. També hem descrit fogars, per exemple, especialitzats ja que només hi ha quasi bé restes faunístiques i pseudomorfs de fusta. Els fogars amb artefactes en context d’ocupacions de curta durada no són tant grans.
El Molí del Salt Vimbodí (Tarragona) 12500- 8000 BP Paleolític Superior / Mesolític Jaciment en cova (abric)
El jaciment del Molí del Salt està situat en el municipi de Vimbodí, comarca de la Conca de Barberà, a uns 45 km al nord-oest de la ciutat de Tarragona. Les intervencions arqueològiques es van iniciar l’any 1999, amb l’excavació d’un sondeig de 3 m2 per conèixer l’estratigrafia del jaciment. L’excavació en extensió va començar l’any 2001 i continua en l’actualitat. Aquests treballs ens han permès documentar una seqüència amb tres conjunts arqueoestratigràfics principals. El conjunt superior ha estat datat cap als 8.000 anys b.p. i conté una indústria atribuïda a un Mesolític de tipus macrolític. Els dos conjunts inferiors (A i B) pertanyen al Paleolític Superior final i han estat datats entre els 10.800 i els 12.500 anys b.p.
Les excavacions realitzades fins ara han proporcionat un abundant registre lític i ossi. La indústria lítica està realitzada gairebé exclusivament en sílex. El nivell mesolític ha proporcionat un conjunt en el qual els denticulats són els artefactes dominants.
L’objectiu de la intervenció en el jaciment és conèixer la seqüència de canvi cultural que va caracteritzar les comunitats de caçadors-recol·lectors durant la fi del Plistocé i els inicis de l’Holocé al sud de Catalunya.
Les excavacions dutes a terme el 2015 al jaciment del Molí del Salt (Vimbodí i Poblet, Tarragona) han permès descobrir una singular peça d’art prehistòric a un nivell del Paleolític Superior amb una antiguitat de fa entre 13.000 i 14.000 anys. La peça, l’estudi acaba de publicar a la revista PLOS ONE, és una placa d’esquist, de 18 cm de llarg i 8,5 d’ample, que presenta 7 motius semicirculars gravats que, per la seva forma i proporcions, poden interpretar-se com cabanes i constituirien la representació d’un campament de caçadors, la primera d’aquestes característiques que es documenta.
Publicacions:
Angelucci, D.; Gené, J.M.; Ollé, A.; Vaquero, M.; Vergés, J.M.; Allué, E.; Fontanals, M.; Ibáñez, N.; Lozano, M.; Rodríguez, X.P.; Saladié, P. i Zaragoza, J. (2003): Darreres intervencions arqueològiques en jaciments paleolítics de la conca del Francolí: La Cansaladeta (La Riba, Alt Camp) i el Molí del Salt (Vimbodí, Conca de Barberà). Tribuna d’Arqueologia, 1999-2000: 23-63.
García Diez, M.; Martín i Uixan, J.; Gené, J. M. i Vaquero, M. (2002): La plaqueta gravada del Molí del Salt (Vimbodí, Conca de Barberà) i el grafisme Paleolític/Epipaleolític a Catalunya. Cypsela, 14: 159-173.
Vaquero, M. (ed.): Els darrers caçadors-recol•lectors de la Conca de Barberà: el jaciment del Molí del Salt (Vimbodí). Excavacions 1999-2003. Montblanc: Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca.
Vaquero, M.; Gené, J.M.; Ibáñez, N.; Saladié, P.; Allué, E.; Angelucci, D.; García, M.; Martin, J.; Vallverdú, J. i Alonso, S. (2001): El jaciment del Molí del Salt (Vimbodí, Conca de Barberà): Una seqüència del pleistocé superior i inicis de l’holocé al sud de Catalunya. Butlletí Arqueològic, 23: 29-72.
Fontanals, M.; Vaquero, M. i Vergès, J.M. (2006): Noves dades sobre el Paleolític Superior al sud de Catalunya: El Molí del Salt (Vimbodí, Conca de Barberà) i la Cativera (El Catllar, Tarragonès). Quadern de Treball de l’Associació Arqueològica de Girona, 14: 43-68.
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
Publicacions:
